DOCUMENTACIÓ I PLAGI

En la fase de documentació s'ha de poder accedir a les informacions elaborades per altres autors i que, essent apropiades, poden servir per al text que s'està elaborant. L'accés a la informació, però, no és la culminació del procés documental: cal que la informació sigui assimilada i pugui ser integrada en el producte textual propi.

En aquest procés d'integració d'elements d'un text ja elaborat a un altre que està en procés d'elaboració, és quan pot aparèixer el plagi, voluntari o accidental. Plagiar equival a apropiar-se d'elements aliens i fer-los passar com a propis. Aquest darrer aspecte és el que distingeix una citació (acció comuna a l'activitat investigadora i bàsica per a fer-la progressar, que demostra que hi ha un sòlid procés documental que ajuda a reforçar el producte original) d'un plagi (acció resultant d'una manca d'habilitats analítiques i sintètiques que, a més, es volen negligir intentant camuflar l'acció).

El plagi és voluntari, i per tant, impropi de qualsevol investigació científica, quan deliberadament es traspassen elements (ja siguin idees, frases, fragments d'obres o estructures de pensament) d'una font original (clonats o modificats lleugerament) i no s'especifica, de manera clara, que l'origen és extern. Aquí s'hi englobaria diferents tipus de plagi: aquells que es basen en una font externa i no la citen i aquells que la citen inadequadament. En el primer cas, podem trobar escriptors que copien literalment fragments de textos aliens i els inclouen en el seu producte; escriptors que mantenen l'estructura original però modifiquen la majoria de mots, a partir de sinònims, per exemple; escriptors que, en un intent de camuflar el plagi, espigolen fragments d'obres diverses i les entremesclen; escriptors que mantenen la idea i l'estructura originàries i les parafrasegen… En resum, escriptors que introdueixen fragments textuals i estructures lingüístiques alienes (amb modificacions més o menys lleus) i no n'esmenten l'autoria. També hi ha casos en què, tot i citar la procedència de la font, es comet un plagi, en tant que o bé la incompletesa de la citació impossibilita recuperar la informació original, o bé no es marca quin fragment de text concret és el que se cita.

Cal que l'emissor sigui conscient de les implicacions negatives (ètiques i educatives) que comporta el fet de plagiar i intenti evitar-ho: la manera més eficaç d'evitar ser acusat de plagi és, per una banda, en la fase de redacció, indicar clarament les fonts d'on sorgeix la informació reportada (és a dir, citar correctament), i per l'altra, en la fase de planificació, dur a terme un procés documental complet i integrador.

Sovint, però, el plagi és inconscient: aquesta involuntarietat es veu afavorida sovint per una incorrecta aproximació bibliogràfica (a l'hora de prendre notes no es distingeix què és creació pròpia i què és elaboració externa, i per tant no es té la certesa de qui és l'autor dels mots) o bé per una inseguretat a l'hora de decidir què és resultat d'un treball d'investigació o de reflexió aliena, que s'ha de citar i acreditar, i què és coneixement comú o informació de domini públic, que no cal citar (s'entén per aquests dos darrers termes aquella informació que apareix en nombroses fonts i que el receptor pot localitzar i identificar fàcilment).

En aquests casos, és preferible que davant del dubte es referenciï tota aquella informació de la qual s'està segur que no té una elaboració estrictament pròpia, tant si és una citació textual (en què caldrà situar-la entre cometes i esmentar el nom de l'autor) com si es parafraseja la informació externa (en aquest cas, a l'inici o final de la paràfrasi es farà esment de l'autoria).

L'ètica acadèmica imposa el reconeixement de l'autoria de les fonts bibliogràfiques emprades.

A l’hora de documentar-se per fer un treball, per exemple, és important anotar d’on es treu la informació?