LA INTERTEXTUALITAT

Quan hom produeix un text de qualsevol tipus, el que ha llegit formarà part del que escriurà. És a dir, rep una influència que, de manera conscient o inconscient, deixarà petja en la seva producció. De la mateixa manera, quan hom llegeix un text, de manera natural, relaciona allò que llegeix amb el que ha llegit.

La intertextualitat és un concepte introduït durant la primera meitat del segle XX pel teòric Bakhtin per a referir-se, d’alguna manera, al que fins al moment s’anomenava influència o font.

La intertextualitat és la relació que s’estableix entre els textos. Roland Barthes, crític literari, ho explica: “Tot text és un intertext; altres textos hi són presents; en estrats variables, sota formes més o menys reconeixibles; els textos de la cultura anterior i els de la cultura que l’envolta; tot text és un teixit nou de citacions anteriors. [...] La intertextualitat, condició de qualsevol text, sigui el que sigui, no es redueix, com és evident, a un problema de fonts o d’influències; l’intertext és un camp general de fórmules anònimes, l’origen de les quals és difícil de localitzar, de citacions inconscients o automàtiques, presentades sense posar entre cometes.”

Així, amb el concepte d’intertextualitat citat, no pas plagiat, es transcendeix el que s’havia anomenat influència o font. La intertextualitat és en cada text i existeix en tant que el lector la reconeix. I aquí ja entra en joc el bagatge del lector. Parafrasejant els autors de l’article citat, la intertextualitat demana un exercici d’associació d’idees que afavoreix i estimula les competències comunicatives. És a dir, utilitzar textos d’altri per a produir-ne de nous com una estratègia de reciclatge textual i conceptual.

Cal entendre els textos tenint en compte el concepte d’intertextualitat, pel qual un text està format a base de textos ja produïts.

Cal documentar-se sobre els conceptes que s’usaran en l’elaboració d’un text?