En escriure una ressenya, cal deixar clar en tot moment la procedència de les idees que s’hi exposen. La cura a distingir clarament quines idees són pròpies i quines provenen de l’obra que ressenya o d’altres fonts consultades contribueix a la credibilitat general de l’escrit.
Cal recordar que requereix consignació tota aquella informació parafrasejada de fonts especialitzades. No en requereix, en canvi, aquella informació que es considera de coneixement general: fets i dades que apareixen en obres generals i que es poden suposar conegudes per qualsevol que tingui un coneixement bàsic del tema.
Hi ha diversos procediments per acreditar les fonts. Els més habituals són la paràfrasi, les cites directes i les notes a peu de pàgina.
La paràfrasi consisteix a formular de manera personal les idees d’un altre. Es parafraseja quan es reprodueix amb les pròpies paraules el contingut d’un article o quan s’exposen en un examen els coneixements que s’han adquirit.
Parafrasejar constitueix una destresa fonamental que s’adquireix amb la pràctica. Es tracta de mantenir en tot moment la fidelitat a l’original, sense reproduir-ne paraules o frases. Per fer-ho amb competència, convé assegurar-se, primer, d’haver comprès l’original i ser capaç, després, d’expressar la idea amb les pròpies paraules.
Exemple
Com l’antropòleg Ward Goodenough ens recorda
(1963: 258), l’essència d’una cultura rau no en les coses,
ni solament en la conducta, sinó en uns estàndards mentals socialment
adquirits —per emprar el seu terme— "estàndards" per decidir
què és, què pot ser, quina impressió ens fa, què
podem fer sobre allò, i com hem de dur-ho a terme.
A. PAREDES
Les cites directes són les referències a altres autors incorporades en el document que s’elabora. Utilitzades amb cura, atorguen autoritat a un treball. Citar és, doncs, reproduir exactament les paraules d’algú. A fi d’evitar plagis involuntaris, en les fitxes de recollida de material és bàsic marcar clarament les cites. A més, en la producció de la ressenya, és bo assenyalar entre cometes o amb un cos de lletra més petit les paraules o frases d’altres autors que s’incorporin al text que s’està produint. A continuació es consignarà entre parèntesis la pàgina d’on s’ha pres la cita, i si s’han omès parts del text original, cal indicar les supressions amb tres punts entre claudàtors.
Les cites breus se solen situar dins del text entre cometes, amb el mateix cos i tipus de lletra que els utilitzats en el text general. Si la cita no prové de l’obra que es comenta, la referència s’escriurà després de les cometes, entre parèntesis.
Exemple
En canvi, les cites llargues s’escriuen en un paràgraf independent, sagnat 1cm a l’esquerra i el cos de lletra 1 punt més petit que la del cos del text. La referència de la cita va al final, abans del punt final.
Exemple
|
Un comentario acerca de la realidad necesita un método totalmente diferente del comentario sobre un texto. En el primer caso la ciencia fundamental es la teología, en el segundo, la filología (Passagenwerk). |
També es pot proporcionar la informació necessària per identificar les fonts amb notes a peu de pàgina. En aquest cas, les notes es col·loquen immediatament després del material citat utilitzant un senyal de crida (que pot ser un número volat, de cos més petit i col·locat a la part superior després del mot que provoca la nota, un número entre parèntesis, una lletra minúscula volada o un asterisc).
Exemples
Al peu de la mateixa pàgina en què es troba la referència, es dóna la referència de la font precedida pel mateix senyal de crida. A diferència de la referència bibliogràfica, que s’inicia amb el cognom de l’autor, la referència en nota se sol iniciar amb el nom de l’autor.
Exemples
Referència bibliogràfica:
TARRAGÓ, Francesc. Elements bàsics d’economia de l’empresa. Vic: Eumo Editorial, 1992. Economia i Empresa, 3.
Referència en nota:
1. Francesc Tarragó. Elements bàsics d’economia de l’empresa. Vic: Eumo Editorial, 1992. Economia i Empresa, 3.