Per escriure un comentari convincent, cal donar raons que justifiquin la valoració de l’obra. Qualsevol judici, ja sigui positiu o negatiu, haurà d’anar acompanyat d’un aparell argumentatiu que el defensi.

Argumentar és intentar convèncer un altre d’una opinió o una afirmació sobre una qüestió controvertida tot defensant-la amb arguments. L’argumentació té, doncs, una finalitat incitativa, ja que es proposa d’exercir una influència sobre els altres. És present en una àmplia varietat de textos orals o escrits, des de discussions quotidianes fins a articles d’opinió, debats o treballs acadèmics.

La seqüència argumentativa és el motlle discursiu que triarà l’autor d’una ressenya quan es proposi valorar la rellevància de l’obra que comenta i vulgui reflectir per escrit les raons, creences i valors que justifiquen el seu punt de vista. Ha d’incloure de manera explícita dos components essencials: la tesi, és a dir, la formulació d’una opinió, i un o diversos arguments que li donin suport.

La seqüència argumentativa es caracteritza per l’ús de connectors que expressen relacions lògiques, especialment argumentatius (perquè, ja que...) i conclusius (per tant, doncs, llavors...). Cal destacar també l’ús de marques d’ordre que introdueixen els paràgrafs (en primer lloc, en segon lloc...; d’una banda, de l’altra...), la interrogació retòrica i les estructures comparatives (com, semblant a, diferent de...).

Exemples

[1] SAGUÉS SAN JOSÉ, J. Una ciutat en guerra. Lleida en la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003, 454 p., 30 €

Si haguéssim de fer un retret al contingut d’una obra massa ben travada per entrar-hi fàcilment, podríem adduir que el llibre pateix d’un caràcter excessivament descriptiu, que de vegades no traspassa l’ordenació de dades —cosa gens fàcil amb tanta informació, altrament—, que li manca un esforç de comparació amb altres realitats estudiades (Tarragona, Tortosa, Màlaga o fins i tot Burgos) o que hi trobem a faltar l’ús de fonts orals que haurien aportat una visió subjectiva i qualitativa important per contrastar l’experiència de la gent corrent. Malgrat això, atribuïble a la naturalesa original del llibre com a tesi doctoral, el treball de Sagués posa de manifest la validesa de la història local per dur a terme l’estudi d’un tema tan complex com la Guerra Civil.

J. GELONCH

[2] BALSEBRE, Armand. Historia de la radio en España. Volumen I (1874-1939). Madrid: Cátedra, 2001.

Se trata de un trabajo hecho a conciencia a lo largo de bastante tiempo (documentación, análisis y elaboración), con una cuidada redacción y una clara exposición de hechos específicos. De todas maneras, cabe apuntar aquí algunas deficiencias que bien podrían corregirse en una próxima edición. En primer lugar, falta una introducción general mucho más amplia y contextualizadora, a la altura de la envergadura de la investigación. Una introducción en la que habría que explicar con detalle las carencias de los estudios realizados anteriormente que justifican una nueva historia del medio, presentar algunas obras extranjeras utilizadas como modelo, decir cuál es exactamente la propuesta y el punto de vista del autor, explicar la división que hace por períodos de carácter político, resumir qué trata en cada capítulo y detallar cuáles han sido sus fuentes más importantes, sobre todo las primarias.

D. E. JONES