Resposta
En efecte. Els estudis sobre comunicació no verbal demostren que els gestos i moviments, sobretot adaptadors, augmenten en situacions d'incomoditat psicològica i en estats d'angoixa i ansietat.
Resposta
Compte. Els estudis sobre comunicació no verbal demostren que els gestos i moviments, sobretot adaptadors, augmenten en situacions d'incomoditat psicològica i en estats d'angoixa i ansietat.
|
LA GESTUALITAT En una situació oral formal, com és el cas de l’exposició, la gesticulació és un complement de les paraules. Pot adoptar formes diferents d’acord amb la personalitat de l’emissor i les característiques del context. Cada orador ha de trobar un gest natural, que s’adapti a la seva personalitat i que correspongui al nivell de formalitat de la situació. Hi ha tres grans tipus de gestos: il·lustradors, reguladors i adaptadors. Els dos primers són molt aconsellables per aconseguir una comunicació efectiva, perquè acompanyen el discurs i en faciliten la comprensió. Els darrers, en canvi, poden ser un obstacle per a la comunicació i cal aprendre a controlar-los. Els gestos o moviments il·lustradors es produeixen amb sincronia amb la parla i aporten èmfasi a la idea que s’expressa verbalment.
Els gestos reguladors assenyalen i guien el torn de paraules i afecten directament la interacció. Indiquen al parlant que continuï, que repeteixi, que vagi més de pressa... Serveixen per sol·licitar la paraula, per mantenir-la o per concedir-la.
Els gestos adaptadors són manifestacions externes d'estats d'ànim i d'emocions. Solen ser gestos de manipulació d'objectes o del propi cos. Si no es controlen, aquests signes representen un perill, perquè reflecteixen el neguit de l’orador i el transmeten a l’auditori. Alguns indiquen estats afectius i actituds, com ara tristor, inseguretat, disgust, etc. Per evitar repetir qualsevol d’aquests gestos mecànics, convé autoobservar-se i analitzar-se.
Tal com passa al teatre, un missatge oral fracassarà si es transmet amb una posada en escena errònia. Cal tenir en compte que la postura corporal és un reflex de la tensió de l’orador i delata el seu grau d’autoconfiança. Així, en les primeres intervencions en públic, n’hi ha que “s’amaguen” darrere la taula o parlen asseguts, amb els colzes damunt, ajuntant les mans a l’alçada de la boca. Aquesta és la millor manera que ningú els vegi ni els senti. Si l’auditori és nombrós, cal evitar parlar assegut i buscar una postura còmoda i relaxada, a la vegada que atenta. Els moviments han de ser pausats, sense donar l’esquena a l’auditori. Parlar dret, amb el pes corporal distribuït entre les dues cames permetrà transmetre dinamisme, a la vegada que afavorirà la respiració i la potència de la veu. Si l’exposició té el suport de mitjans audiovisuals (retroprojector, equipament informàtic, etc.), abans de començar la sessió cal comprovar que tot estigui a punt i que l’audiència se situï de manera que vegi la projecció amb claredat. La projecció de transparències informatitzades atrau l’atenció de l’auditori i ajuda a aclarir i sintetitzar informació complexa. A més, el ponent pot controlar els canvis de pantalla sense perdre el contacte ocular amb el públic. No obstant la utilitat innegable d’aquest mitjà, cal no oblidar que és només una ajuda, no un fi, i que el principal focus del discurs ha de ser l’orador, no les transparències. En cas que s’utilitzi aquest suport, convé assajar les compatibilitats de sistemes i no projectar res fins que no aparegui la transparència oportuna. Cal estalviar al públic els desplegaments de menús previs i els moviments de ratolí. Com que la pantalla atrau molt l’atenció, convé apagar el projector en donar les explicacions complementàries. L’orador que manté una postura rígida i encarcarada o dóna l’esquena a l’auditori, difícilment aconseguirà mantenir l’interès de l’auditori. La gestualitat és un indici que permet valorar la sinceritat de l’orador.
|