Resposta
En efecte. Si l’orador està nerviós, no farà pauses i, per tant, respirarà malament i es posarà cada vegada més nerviós. És un peix que es mossega la cua. Per això, la millor manera de controlar la locució és controlar la respiració.
Resposta
Compte. Si l’orador està nerviós, no farà pauses i, per tant, respirarà malament i es posarà cada vegada més nerviós. És un peix que es mossega la cua. Per això, la millor manera de controlar la locució és controlar la respiració.
|
LA VEU El paper de la veu en la comunicació d’un missatge oral és clau, perquè gràcies a la veu el missatge arriba amb claredat a l’auditori. Per això, la veu constitueix un recurs poderós per mantenir l’atenció de l’auditori i transmetre-li emocions. El bon orador ha de tenir en compte el poder expressiu de la seva veu i procurar transmetre entusiasme, variació i energia. Un to de veu monòton, un volum massa baix o l’absència de pauses poden impedir la comprensió del missatge. Hi ha quatre components de la veu que determinen la qualitat de la locució: la intensitat o volum, la velocitat o ritme, el to i l’articulació. El volum indica la potència de la veu. El volum ideal és aquell que permet arribar a l’auditori i fer-se sentir sense esforç. Per encertar el nivell de volum més adequat en una intervenció en públic, cal prendre mentalment les mesures de la sala i tenir presents les persones més llunyanes. En cas de dubte, serà convenient preguntar-ho directament els assistents.
El ritme o velocitat té a veure amb el nombre de paraules que s’emeten en un determinat lapse de temps. L’orador ha de trobar el ritme idoni ni massa lent ni massa ràpid, el que permeti una millor comprensió, adequat a la dificultat del tema o al coneixement que en tenen els destinataris. Un ritme massa lent provoca sensació de monotonia i és probable que l'oient es distregui. Un ritme massa ràpid és igualment difícil de seguir, perquè sovint va associat a una mala pronunciació i a una tensió nerviosa de l’orador. Per regular el ritme del discurs és aconsellable fer alentiments en els moments clau o de dificultat i pauses que remarquin mots o separin les idees. Aquests silencis col·locats significativament són un dels principals recursos dels oradors experts, perquè reflecteixen seguretat i permeten mantenir o recuperar l'atenció de l'auditori.
El to té a veure amb la inflexió de la veu i la seva qualitat. És el component més expressiu de la veu, perquè permet transmetre tota mena d’emocions: entusiasme, alegria, gravetat, ironia, tranquil·litat, convenciment... El to de veu ha de ser adequat a allò que es diu: alegre, quan s’expliquen fets divertits; greu, quan s’exposen punts importants. Cal evitar un to monòton i poc variat. Per això és important alternar frases amb diferents tons i subratllar amb la veu les paraules clau.
L’articulació té a veure amb la pronúncia dels sons. El bon comunicador ha de pronunciar les síl·labes amb claredat, i per això ha de parlar a poc a poc. Convé evitar la pronúncia descurada dels sons i procurar trobar el volum i la velocitat que permetin articular-los bé.
Convé evitar les fórmules buides, com "eh?", "eheeem", "aleshores", "no?", perquè si es repeteixen molt arriben a distreure els oients. La manera de detectar-los és a partir de la gravació del discurs i l’escolta posterior. Una solució per eliminar aquests tics és substituir-los per pauses, que permeten respirar a l’orador i reflexionar al públic. La veu de l’orador ha d’embolcallar l’auditori: ha de parlar suaument i a un ritme adequat, vocalitzant i articulant bé les paraules. Hi ha una relació directa entre el control de la respiració, el nerviosisme i l’ús de les pauses.
|