LA MIRADA

En tota situació de comunicació oral, convé mantenir el contacte visual amb l’audiència, perquè la mirada serà la principal via per captar l’atenció i controlar la recepció del discurs. El contacte visual és imprescindible per establir relació amb l’auditori. Per això, l’orador ha de mirar el públic quan comença a parlar i mantenir aquest contacte mentre duri l’exposició.

D’una banda, la mirada permet captar l’atenció i implicar l’auditori en la comunicació. La mirada d'un bon orador ha d'expressar que parla per a tots i cadascun dels presents. Si hi ha un sector de la sala que no rep la seva mirada, les persones que hi són se sentiran abandonades i és molt probable que perdin el fil del discurs. Una mirada intensa, franca i oberta indica proximitat i transmet el desig de comunicar-se, mentre que una d’apagada genera apatia.

D’altra banda, la mirada permet controlar la recepció del discurs i aconseguir feedback. S’anomena feedback o retroalimentació la influència de la reacció del públic en el discurs de l’orador. Tot i que l’orador porta el pes de la comunicació, el públic també comunica, no amb el llenguatge oral, però sí a través de gestos, mirades o posicions, que proporcionen a l’orador informació sobre la seva actuació. Si aquest observa el llenguatge corporal del públic, veu que els receptors es mouen, consulten el rellotge o parlen entre ells, sap que l’atenció ha disminuït i que, si vol recuperar-la, haurà de fer un gir al discurs. Si al contrari, el públic està atent, amb la mirada fixa i somriu, tindrà un indicador clar que va per bon camí.

Una mirada efectiva estén ponts amb l’auditori: té més possibilitats de mantenir l’atenció i fer arribar el missatge que una mirada cega, que no veu res.

Valoreu aquest ús de la mirada: en una intervenció oral, el ponent fixa la mirada en un únic estudiant que assenteix amb el cap.