COMPONENTS NO VERBALS DE LA COMUNICACIÓ

Una intervenció oral no és només un acte sonor. També és un esdeveniment visual en què el públic no és només oïdor, sinó que també és espectador. Per això cal tenir cura de l'ús que es fa de la veu i del cos durant l’exposició.

Tot orador emet signes extralingüístics que transmeten informació més enllà del missatge verbal i que influeixen de manera conscient i inconscient en el receptor. Aquests components, que poden ser deliberats o voluntaris, sempre són presents en la comunicació i poden repetir, contradir, substituir, complementar, accentuar o regular allò expressat amb paraules.

Els principals elements no verbals i paraverbals que apareixen en el procés de comunicació davant d’un públic són els següents:

    — La mirada. És l’element principal de contacte amb l’auditori. Serveix no només per emetre informació, sinó també per recollir-ne.

    — La veu. És l’instrument gràcies al qual s’emet el missatge. Aspectes com l’entonació, la intensitat i el ritme són fonamentals per comunicar amb èxit.

    — Els moviments del cos. Transmeten informació sobre les actituds i emocions del ponent: la seva energia i sinceritat. Inclouen els gestos, els moviments de mans i extremitats, les expressions facials i les postures.

La comunicació no verbal té diferents funcions, com ara expressar emocions, transmetre actituds interpersonals (gust / disgust, dominació/ submissió…), presentar la pròpia personalitat i acompanyar la parla a fi d’administrar les intervencions.

Perquè el missatge arribi amb claredat, a més de què es diu, és important com es diu.

Quan l’auditori rep missatges contradictoris en els nivells verbal i no verbal, té tendència a confiar més en el no verbal.

No