Escoltar és l’habilitat lingüística més feble i inestable que hi ha. A diferència de la lectura, en què el lector té l’opció de tornar enrere si no ha entès algun punt, en la presentació oral l’oient només té una oportunitat per entendre el que s’hi exposa. El fet que la comunicació oral es percebi de manera auditiva fa que el receptor segueixi la informació amb l’ordre en què l’exposa l’emissor, de manera que, si l’exposició és obscura, densa o desordenada, es perd i s’avorreix. D’altra banda, cal tenir en compte també que el temps d’atenció activa del receptor és limitat (entre quinze i vint minuts).

En una exposició oral, les característiques inherents al canal fan necessari l’ús d’estratègies per captar i mantenir l’atenció de l’auditori. Aquestes estratègies o recursos explicatius se centren en el receptor i tenen per objectiu garantir la recepció del discurs i augmentar-ne l’eficàcia comunicativa. Són les següents:

[1] Elaborar un discurs clar, ordenat i explicitar-ne l’estructura

Una exposició ordenada és més fàcil d’entendre i de recordar que una de desordenada. Amb tot, no n’hi ha prou d’estructurar bé el discurs. Cal, a més, fer explícita aquesta estructura i que el públic la percebi.

Per aconseguir que l’atenció del públic no decaigui i segueixi el fil, convé desplegar estratègies per organitzar la informació. Consisteixen a anunciar allò que es dirà a continuació, de manera que quedi clar el fil conductor del discurs i el públic pugui seguir el discurs encara que per uns moments s’hagi perdut.

Les més útils són les següents:

• Utilitzar marcadors i connectors discursius que connectin les parts del discurs i indiquin els tipus de relació que s’estableix entre les idees. La comprensió d’una exposició oral depèn sobretot de la disposició lògica i coherent dels seus continguts, que s’han de succeir de manera ordenada.Si es vol que l’audiència entengui el discurs i el percebi com una unitat, cal expressar les idees de manera ordenada i articulada.

• Utilitzar dixis discursives per cohesionar el discurs, assenyalar les parts del text i relacionar-les. Les dixis discursives són expressions adverbials de lloc i de temps que guien el camí que cal seguir per situar-se en l’estructura del discurs.

• Utilitzar formes d’encadenament, és a dir, repetir informació que ja s’ha donat i encadenar-la amb informació nova. Aquest recurs atorga fluïdesa al discurs, perquè l’emissor guanya temps per planificar què vol dir sense que el receptor se n’adoni. A més, permet evitar utilitzar paraules comodí o mots crossa.

[2] Contextualitzar el discurs a fi de promoure la participació de l’auditori

El fet que emissor i receptor comparteixin espai i temps fa que la comunicació oral sigui espontània i immediata, de manera semblant a com ho és un diàleg. Un bon orador ha de tenir en compte els coneixements previs i les expectatives dels assistents com a punt de partida per construir nous coneixements.

Hi ha diferents aspectes que ajuden a focalitzar l’atenció del receptor i fer-lo participar en el que s’està parlant, com ara: fer referència a coneixements o experiències compartits, a fets d’actualitat, crear expectatives sobre el tema, pinzellades d’humor, demandes de participació, etc.

[3] Regular la densitat informativa

Les exposicions orals a classe es basen en textos escrits, que sovint són massa densos. El pas de l’escrit a l’oral requereix utilitzar estratègies per esponjar la informació i disminuir-ne la densitat informativa.

Les formes reiteratives permeten dosificar la densitat informativa, a la vegada que posen en relleu la informació més important. Les més usuals són:

• La repetició literal de paraules o frases amb la intenció d’emfasitzar una idea.

• La pregunta retòrica serveix per centrar l’atenció de l’auditori en una idea. L’emissor es formula una pregunta sobre el que explica i, tot seguit, la respon ell mateix. La formulació de les preguntes comporta un canvi de to del discurs i li atorga una dinàmica de conversa, en què l’orador actua com si fos el receptor del discurs i anticipa les preguntes que aquest es faria.

• Els marcadors d’importància destaquen termes o idees del discurs i els valoren perquè els receptors s’adonin de la seva rellevància.

• L’èmfasi expressiu que l’orador imprimeix a la veu permet a l’auditori identificar les idees centrals. En efecte, el to, l’entonació o el ritme són alguns dels elements de prosòdia que expressen l’actitud de l’emissor en relació amb la informació que proporciona i permeten orientar la comprensió del discurs i la jerarquia entre les idees.

[4] Utilitzar mitjans audiovisuals

Els ajuts audiovisuals, si s’empren adequadament, ajuden a explicitar l’estructura del discurs i atrauen l’atenció dels assistents, a la vegada que serveixen de recordatori al ponent.

Si es decideix elaborar un presentació amb un programa informàtic, en dissenyar les transparències de suport a l’exposició, l’orador ha de tenir molt clar que el missatge que presenta cada transparència ha de tenir una intencionalitat clara i ha d’estar ben estructurat.