L’estructura de l’exposició consta de tres fases: plantejament del problema, resolució i conclusió. Després de centrar el tema, l’orador anirà aclarint punts, com si s’anticipés a les preguntes que l’auditori, menys expert que ell, podria fer-se sobre el tema.

En el moment d’organitzar les idees, cal tenir en compte que l’atenció del públic comença a disminuir a mesura que s’allarga la xerrada. Si bé és possible mantenir-la en moments clau, serà difícil conservar-la tota l’estona. Per això, l’exposició ha de ser breu i estructurada, de manera que el contingut sigui adequat a aquestes oscil·lacions d’atenció.

L’organització del discurs en tres part (introducció, cos i conclusió), que prové de l’oratòria clàssica, té en compte els diferents nivells d’atenció de l’auditori durant la xerrada.

En la introducció o exordi cal anunciar el tema de què es parlarà, justificar per què és important i remarcar-ne l’actualitat o l’interès. Cal enumerar també els objectius del discurs (informar sobre un tema, convèncer d’una posició determinada, exposar els resultats d’una investigació...) i anticipar els punts principals que es tractaran. S’hi dedica aproximadament el 10 % del temps.

Un error freqüent entre els estudiants és oblidar-se d’aquests elements i, després de presentar ràpidament el tema, passar directament a desenvolupar-lo sense tractar cap dels punts introductoris.

La introducció és un dels elements clau del discurs, perquè de les primeres frases depèn que l'auditori decideixi si val la pena seguir escoltant o no. "Allò que comença bé ja està mig acabat", diu un proverbi anglès. Cal, doncs, que l’orador prepari a consciència aquesta part i eviti comportaments que podrien influir negativament en l’auditori.

Després de la introducció l’orador passa al cos o desenvolupament, moment en què presentarà els diferents punts del treball. El cos és la part més llarga del discurs: entre un 70 % i un 80 % del temps disponible. Té com a finalitat oferir, de manera organitzada i fàcil d’assimilar, els continguts del discurs seleccionats segons l’objectiu.

Cal incloure aquí cadascun dels temes que s’hagi decidit desenvolupar després de fer el mapa d’idees. És important que el desenvolupament segueixi una estructura determinada, perquè, si no és així, l’audiència no podrà seguir el fil i es perdrà.

Els punts que cal tractar al cos es poden ordenar segons diferents criteris. Importància (quina és la informació més important? quines idees són secundàries?), seqüència lògica (quines dades o conceptes ha de conèixer primer l’auditori?), seqüència cronològica (què va passar primer?) o interès (quin tema interessa més a l’audiència?).

La conclusió o epíleg és el final del discurs i enllaça amb el que s’ha dit a la introducció. Consta de dues parts: una síntesi de les idees que s’han avançat a la introducció i s'han desenvolupat en el cos i una fórmula de tancament (preguntes obertes sobre el tema, anticipació de la continuació, plantejament d’hipòtesis, etc.).

 La conclusió és el final del discurs. De la mateixa manera que la introducció es proposa captar l’atenció i crear un clima favorable, la conclusió ha de contribuir a crear una impressió duradora. L’últim que sent la gent és el que millor recorda.