|
|
||
|
| |
|
|||||
|
TIPUS DE CORRECCIÓ Segons la definició que s’ha donat del terme correcció, un text ha de ser correcte des de tres punts de vista: pel que fa a la gramàtica (correcció lingüística), respecte al contingut i a la situació comunicativa (correcció estilística) i tenint en compte la forma (correcció ortotipogràfica). En la correcció lingüística el text s’ha d’esmenar pel que fa a l’ortografia, la morfologia, la sintaxi i el lèxic. Per tant, en aquesta fase val més no fixar-se en el contingut. En principi, aquesta és una tasca objectiva, ja que la persona que corregeix el text s’ha de limitar a acatar el que prescriuen les regles gramaticals i els diccionaris normatius.
Pel que fa als casos no resolts per la normativa, cal tenir en compte, d’una banda, el que dicta el manual d’estil o la guia lingüística de la institució o empresa per a la qual es treballa i, de l’altra, el que hi diuen els estudiosos de la llengua.
També hi ha una correcció que afecta el contingut i la situació comunicativa. És la correcció estilística, que consisteix a depurar l’escrit dels defectes i les incorreccions que puguin afectar l’estil, com ara la repetició de paraules de la mateixa família lèxica; la utilització de mots genèrics o imprecisos; la redacció enrevessada d’una frase o paràgraf; la impropietat en l’expressió, el to i el registre lingüístic; etc.
Contràriament a la correcció lingüística, la correcció estilística té un ampli marge de subjectivitat, per la qual cosa la persona que revisa el text ha de saber diferenciar, d’una banda, el que és l’estil de l’autor del que són les preferències personals i, de l’altra, el bon estil i l’estil deficient. Només en aquest darrer cas és necessària la seva intervenció.
Actualment, amb la propagació de la lletra impresa que s’ha esdevingut amb l’aparició dels ordinadors, no n’hi ha prou a saber llegir i escriure, sinó que també s’han de dominar els recursos tipogràfics. La correcció ortotipogràfica fa referència, entre altres qüestions, a l’ús de majúscules i minúscules, l’aplicació dels diversos tipus de lletra (cursiva, negreta, versaleta) i la disposició dels diferents tipus de text (com ara les notes i les referències bibliogràfiques).
Aquest conjunt de convencions té la finalitat d’estructurar el text per facilitar-ne la lectura. I és que cal tenir present que la disposició formal del text en la pàgina afecta la seva llegibilitat i comprensió. El lector no afrontarà de la mateixa manera un text seguit i atapeït que un text distribuït en diferents paràgrafs i esponjat. En aquest sentit, l’objectiu principal de la tipografia és facilitar la lectura, vetllar per la comoditat del lector. Ha de resultar convencional i invisible per no distreure el lector.
A causa de la dificultat que presenta llegir sobre la pantalla d’un ordinador (està comprovat que llegir en pantalla és al voltant d’un 25% més lent que llegir sobre paper), és aconsellable fer la correcció sobre paper. Per marcar les esmenes i instruccions necessàries en el text, tant si les ha d’introduir la mateixa persona que corregeix com una altra, els correctors professionals utilitzen els signes de correcció tipogràfica, amb la finalitat d’agilitar la fase posterior d’introducció d’esmenes. Un text ha de ser correcte des d’un punt de vista lingüístic,
|