L’ADAPTACIÓ DELS MANLLEUS

L’adaptació dels manlleus és una altra via de creació de neologismes. En aquest cas, a partir de la incorporació de mots originaris d’un altre sistema lingüístic, que passen per un procés d’assimilació adaptativa a la llengua on s’integren.

El grau d’adaptació dels manlleus al sistema lingüístic català té relació amb factors diferents, alguns de més objectius (antiguitat de la introducció, èxit de la difusió, especialització del terme) i altres de més subjectius (sentiment d’estrangerisme que en té el parlant, fonètica i morfologia del mot).

Podem trobar manlleus en diferents estadis d’adaptació, que van des de l’adaptació plena, fins el punt en el qual el parlant ja no els percep com a mots aliens, fins al manteniment de la grafia i morfologia originàries, de manera que encara destaquen enmig dels mots catalans.

Exemples
Manlleus adaptats: caneló, xat, consomé, espinàquer, iogui, màrqueting...
Manlleus no adaptats: inlandsis, loess, mujahidí, solonetz...

Més o menys adaptats, la presència de mots d’altres llengües és un dels recursos de què disposen les llengües per formar termes.


La grafia d’un terme és l’únic indicador que permet detectar un manlleu no adaptat. És certa aquesta afirmació?

No