Activitat 6

10 minuts
Resposta interactiva

Feu una sola lectura selectiva de skimming del text i, a continuació, indiqueu si les afirmacions proposades més avall són certes o falses.

Com gairebé tots els autèntics homes de lletres, com gairebé tots els veritables intel·lectuals, Pompeu Fabra no té l’aspecte d’un home de lletres ni els gustos ni les habituds i manies atribuïdes als homes de lletres. La gent més aviat li troba l’aspecte d’un capità de vaixell, amb el seu rostre torrat, la seva pipa, la seva mirada penetrant i somniadora, avesada als horitzons... Quant als seus gustos, més aviat són de diplomàtic: la natació, el tennis, els bombons de xocolata, la varietat de tabacs... Dels tabacs, li plau especialment el matís de les sentors diverses: igual la pipa atapeïda de bona fibra holandesa, que els caliquenyos, que les cigarretes rosses... Una vegada fumava una d’aqueixes flairoses cigarretes tot fent el seu trajecte diari de Badalona a Barcelona. Les espirals de fum escampaven la seva exhalació emmelada pel recinte clos del popular vehicle. Un carreter, el rude olfacte del qual se sentí ofès per aquella voluptuosa fragància, expressà en veu alta el seu desdenyós menyspreu: "Quins homes! fumar tabac de senyoretes!..." L’al·lusió féu somriure el filòleg, i ràpid, traient-se un caliquenyo de la butxaca, exclamà: "Però també fumo això". El carreter restà un moment sorprès i al final somrigué igualment amb simpatia. I, en bona part, aquest ha estat, en les paoroses lluites que ha hagut de sostenir, el secret de les seves victòries: convèncer per una mena d’irradiació de simpatia.

Però, naturalment, si la simpatia ha fet molt, no ho ha fet tot. El seu lema pot dir-se que ha estat fumar, esperar i treballar. És així com ha triomfat. I emprem aquests mots militars de lluita i de batalla i de victòria, perquè responen a la realitat. Avui són oblidades les campanyes i polèmiques sostingudes per la unificació de la nostra llengua literària; avui a ningú no se li acudiria de barallar-se per una minsa qüestió ortogràfica. Però en els seus primers temps...! Per si un plural havia de ser en as o en es, hi havia literats disposats a llevar-se mútuament les entranyes. Es produïen cledes obstinadament tancades i adversàries. Enemistats personals que van durar tota la vida. Amargors mai superades. Ell, tanmateix, no s’ho prenia tan a la valenta. No crec que mai s’hagi barallat amb ningú. Deixava, en tot cas, que es barallessin els seus partidaris. Fins maliciosament els atiava. En el fons devia divertir-se empenyent i frenant, amb tacte i amb enginy.

És famosa, per exemple, en aquest aspecte, la batalla de la i llatina contra la i grega en funció de conjunció copulativa; batalla que ha durat fins als darrers temps.

La gentil i llatina no tenia gairebé cap partidari. Gairebé tothom preferia, potser perquè semblava més decorativa, més pomposa, més revingudament femenina, la i grega. Davant de l’obstrucció, ell, com deixant aquesta qüestió de banda, proposà una altra reforma: la total supressió de la h, fins i tot al principi de paraula. Insidiosament va aconseguir que un dels seus amics i partidaris, el pintoresc i inefable Casas-Carbó, escrivís tot un llibre amb la sistemàtica absència d’una tan inútil i perfidiosa consonant. Tothom va esverar-se. On aniríem a parar?... Aleshores, el filòleg proposà una transacció: s’avindria a no suprimir la h inicial a condició que els altres acceptessin la substitució de la y per la i. La majoria es va sotmetre, i la batalla quedà, per tant, potencialment guanyada. Però li restà la recança del sacrifici que havia hagut de fer, per la seva banda, amb l’admissió de la h muda.

Altrament, en la seva reforma, no hi havia res de capriciós. Anava guiada per un pensament essencial, contrari a les idees dels falsos tradicionalistes i dels falsos goticitzants, els quals maldaven per conservar una semblança purament aparatosa i formal entre els textos moderns i els antics. El que ell perseguia és la supressió de tot allò que ja havia mort o restava com a inútil o accessori en la nostra llengua, alhora que s’esforçava a conservar-ne tot el que fos encara vivent, i actiu, i transformable.

D. GUANSÉ [text adaptat]

[1] Sembla que el lema que va inspirar la vida i l’obra de Pompeu Fabra va ser "fumar, esperar i treballar".

[3] Pompeu Fabra propiciava que els seus partidaris es barallessin amb els detractors de les seves propostes.