|
|
||
|
| |
|
|||||
|
ELS DICCIONARIS GENERALS DE LLENGUA Els diccionaris generals de llengua són totes aquelles obres lexicogràfiques que tracten la totalitat d’una llengua determinada, és a dir, que abasten el lèxic general propi d’una llengua, i n’estableixen la forma i el significat. Una distinció fonamental a l’hora de determinar les característiques d’un diccionari general és si pretén una descripció de la realitat lingüística sense voler-ne promoure uns certs usos o imposar-los sobre uns altres (diccionaris d’autor i d’editorial), o bé si, per contra, intenta establir una norma lingüística d’ús general, que sigui seguida per una comunitat de parlants (diccionaris acadèmics, normatius o prescriptius). Així, els diccionaris acadèmics, normatius o prescriptius són els diccionaris descriptius de la llengua estàndard, creats i publicats per una acadèmia de la llengua. N’hi ha un de sol i reconegut oficialment per a cada llengua. Pretenen que la modalitat de llengua descrita sigui utilitzada per la comunitat lingüística després de publicar-se el diccionari, és a dir, pretenen establir una norma d’ús futura, i tenen autoritat reconeguda per fer-ho. Els diccionaris d’autor i d’editorial són diccionaris descriptius que tenen un objectiu fonamental de caràcter informatiu. Segons el bon criteri de l’autor o de l’editorial que el publica, pretenen donar compte de la realitat lingüística sense restriccions basades en el bon ús o el mal ús. Així doncs, contenen totes les formes que la llengua realment usada ofereix. No sempre els diccionaris normatius i els d’autor presenten la mateixa informació: pot ser que no continguin els mateixos mots o que aquests presentin algun tipus de divergència (ortogràfica, de categoria gramatical, etc.). D’altra banda, és materialment impossible que els diccionaris, ja siguin normatius o d’autor, recullin tots els mots d’una llengua. Això no vol dir, en absolut, que els mots que no apareixen en el diccionari siguin incorrectes. Es poden diferenciar tres tipus diferents d’omissions de mots en els diccionaris: [1] Les omissions de flexió són aquells mots que no tenen cabuda en el diccionari perquè són formes substantives o adjectives plurals o perquè són verbs conjugats. Tal com explica la guia d’ús de cada diccionari, les entrades substantives i adjectives se solen consignar en les formes masculina i femenina singular, i les verbals, en la forma d’infinitiu. [2] Les omissions de derivació són aquells mots que no tenen cabuda en un diccionari perquè es tracta de diminutius, augmentatius, despectius, etc., en definitiva, de mots derivats a partir de sufixos. I no tan sols els derivats de la mateixa categoria gramatical (per exemple, caseta, derivat diminutiu de casa, tots dos substantius), sinó també els derivats de diferent categoria gramatical, com ara els adverbis formats a partir del sufix –ment afegits a un adjectiu (per exemple, pertorbablement, derivat adverbial de l’adjectiu pertorbable). [3] Les omissions de terme són aquells mots que no recull un diccionari de llengua general perquè designen conceptes de nova creació o perquè són termes d’una llengua d’especialitat. Aquest és el cas del mot clicar (prémer el botó del ratolí), que encara no apareix en els diccionaris generals catalans, però que és totalment correcte (i així ho recull el Termcat, organisme que s’ocupa de vetllar per l’adequació dels neologismes a la normativa catalana) i, per tant, cal suposar que s’hi inclourà en properes edicions.
Com que el mot desreblar no apareix al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, és incorrecte i per tant no es pot incorporar a un text que ha de ser publicat.
|