LA PRESENTACIÓ ORAL DEL PÒSTER

Com ja s’ha esmentat, alguns esdeveniments científics que preveuen la mostra de pòsters dediquen alguna sessió a la presentació oral.

Tot i que fer un discurs oral és complex i cal una bona preparació, la presentació oral del pòster presenta alguns avantatges respecte, per exemple, a les conferències o les comunicacions:

[1] Acostuma a ser molt més interactiva amb l’audiència. Mentre que, per exemple, en les comunicacions el torn de preguntes es reserva per al final de la intervenció del ponent, en una presentació oral d’un pòster pot haver-hi un contacte més individual, informal, animat, amb l’audiència. L’autor o el presentador del pòster s’adapta constantment a la seva audiència; la discussió entre investigadors és més directa.

[2] El pòster mateix esdevé un suport visual que ajuda el ponent a seguir el fil conductor i a captar l’atenció de l’audiència i alhora ajuda l’audiència a entendre més fàcilment el missatge.

Hi ha realment poques persones que tinguin el do de pronunciar discursos excepcionals i captivar l’audiència només amb les paraules. Si no es té aquest do, s’haurà de suplir amb una bona preparació. A més del coneixement del tema, que se suposa que l’autor del pòster ja té, el discurs s’haurà de preparar i assajar prèviament a consciència.

Per compondre el discurs, cal aplegar tot allò que es vol dir i ordenar-ho d’una manera lògica. En aquest moment cal plantejar-se què aporta de nou el treball i què pretén mostrar; cap on s’ha de focalitzar el discurs, és a dir, cap on es vol centrar l’atenció del públic; què pot interessar realment l’audiència; quin nivell de coneixements té l’audiència; quines preguntes o quins dubtes es poden suscitar; les transicions entre els diferents apartats i com es lliguen, etc.

El contingut del pòster i el de la presentació són els mateixos, però és preferible que s’estructurin de manera diferent i que en la presentació oral no s’aprofundeixi en detalls, entre altres raons perquè els oients, si volen, ja poden llegir el pòster més detingudament, i segurament l’autor al llarg de la sessió podrà aclarir els aspectes que calgui i aprofundir-hi.

La millor estructura per a la presentació oral d’un pòster és preveure una introducció, un nus i unes conclusions. Es tracta d’una estructura més senzilla que la del pòster, com es podrà veure més endavant.

El que s’ha d’aconseguir en la introducció és captar l’atenció del públic amb unes poques frases, explicant quin ha estat el punt de partida del treball i quins resultats es pensava aconseguir. Es pot fins i tot avançar ja alguna conclusió, ja que això pot ajudar a interessar l’audiència pel que es pretén mostrar.

En el nus o desenvolupament de la presentació s’hi exposen les hipòtesis, els mètodes i els resultats de la recerca. És la part que ocupa més temps i en la qual probablement baixarà el nivell d’atenció de l’audiència.

En aquesta fase no cal explicar absolutament totes les dades ni tots els detalls de la recerca, perquè això sens dubte cansaria el públic. Per tant, cal haver seleccionat abans quina informació bàsica es necessita perquè l’audiència entengui el resultat final i quins detalls poden ser obvis o superflus. En aquest sentit, serà útil saber quin nivell de coneixements sobre la matèria té l’audiència.

En el desenllaç, es recullen les conclusions que s’hauran anat avançant i s’hi afegeixen les que calguin. Com en el pòster, les conclusions són la part més important de la recerca i és potser l’únic que interessarà la majoria de l’audiència. Cal tenir molta cura en la presentació de les conclusions perquè és la part que el públic recordarà més del nostre treball.

Es pot acabar la intervenció agraint l’ajuda que s’ha rebut d’altres persones o institucions i posant-se a disposició del públic per aclarir els punts que poden haver quedat confusos o aprofundir-hi.

Mentre es prepara el pòster s’ha de preveure si cal material de suport per a la presentació: fotocòpies per repartir entre l’audiència, transparències, diapositives, canó de projecció. Cal tenir en compte, però, que les presentacions de pòsters acostumen a ser breus i que normalment no cal aquest material de suport, ja que el pòster en si mateix, com ja s’ha dit, és un element de suport visual.

L’assaig és potser la fase més important de la preparació. És recomanable escriure completament el discurs que es vol pronunciar -o si més no un esborrany o un esquema complet, preveient les transicions entre les diferents parts- i posteriorment practicar-lo. Com més ben assajada es tingui la presentació, més controlat estarà el nerviosisme que provoca el fet de parlar en públic i menys caldrà recórrer a la improvisació, amb el risc que això comporta de quedar-se en blanc.

L’assaig serveix també per calcular quant es tarda a pronunciar el discurs. Normalment, el ponent té un temps limitat per a la presentació i és realment important que s’ajusti al temps que li concedeixen els organitzadors de l’esdeveniment.

Centrar el discurs en allò realment important és la clau per a l’èxit en una presentació oral, que consisteix bàsicament a captar l’atenció de l’audiència i mantenir-la fins al final.

Dividir la presentació en diferents parts i acabar cada part amb una conclusió pot ser una bona manera de plantejar una intervenció oral. Hi estaríeu d’acord?
No